Em passaria la vida amb tu, asseguts aquí, junts, mirant al cel i somiant plegats per sempre. Donaria el que fos per saber que penses, si em necessites, si sóc realment important per tu, o només ho fas veure... Porto dins unes ganes de saber de tu que no em deixen pensar en res més, Així no puc viure, això no és viure, m’estic destrossant per dins. No puc descriure el que sento, però m’estic fent mal; el que sento per dins quan em mires, quan les cames em formiguegen i em sento ridícula al teu costat intentant fer que descobreixis que puc ser la persona especial que estàs buscant. Perquè no podem parlar-ne? De què tens por? És complicat, ho sé... però els somnis no són somnis si un no té ganes de què es facin realitat. Algú va dir algun dia que es de bojos esperar un resultat diferent sense intentar canviar la realitat. Estimar és lluitar. Potser estem bojos doncs… Potser creiem que estem fets l’un per l’altre i que les coses venen soles, que tot s’arreglarà, perquè no potser d’un altra manera, perquè en el moment que les postres vides es van unir ho van fer per no separar-se mai més. Voldria deixar-me conèixer per complet i només així ser lliure per amar-te a la meva manera per sempre, a la nostra manera per sempre… Però hi ha tanta distància entre nosaltres i a l’hora tan poca, que m’enfonso... No puc respirar sense tu. Amo la vida al teu costat, però se m’apaga el món un cop has marxat. Vull creure que l’amor és just i que està per sobre de tot, que algun dia recordaré aquest moment amb tu i riurem plegats en el nostre núvol de cotó, ple de somnis compartits, però vull que aquest dia sigui ahir i saber que la resta de la vida la passaré al teu costat.

Et necessitu per respirar,
però quan et miro,
quan t'escolto, quan et penso,
m'ofego...
Voldria poder mirar-te
cada segon de la meva vida,
i si apareixes,
si puc ja no hi sóc.
Fa temps que lluito per enganyar-me;
que em faig creure que són nervis,
o simple atracció.
Sí,
és això,
simple atracció.

Em sentia enverinada de pensament,
culpable de respirar,
de gemegar,
de sentir...
M'odiava per haver-me insinuat males accions.

I el que estava era enganyada fins a l'infinit.
Sort n'he tingut.
Ara sóc jo per primer cop a la vida,
freda, desconfiada.

Gràcies,
creia que m'havia de sentir culpable,
i ara sé que es culpa del món.

Que aquest últim mes ha estat un somni, o un malson
em seria més fàcil de creure
que la meva propia realitat...

T'odio,
t'odio tan que només tinc ganes
de deixar-te d'odiar
per no perdre més temps
en la teva persona.

Un dia t'aixeques i tot sona diferent,
olores diferent,
mires diferent,
respires diferent,
vius diferent.

Perquè donem tanta importància

al fer servir aquests trossets de realitat,
que tot just començar ja s'acaben?
Perquè tenen tanta força les paraules?

Ja fa dies que els nostres ulls no es troben,
i avui he somiat que no ho farien mai més.
He intentat entedre
els sentiments que temps enrera
no em deixaven ni respirar.
Culpabilitat, indiferència...
Havia oblidat
com d'important ets per a mi,
però ara mai ho tornaré a dubtar.

Hi ha tantes formes diferents d'estimar
que sovint em pregunto:
què és estimar?

Estem rodejats de gent.
Em mires,
et veig, però
espero uns segons.
Vull gaudir-ne.
Et miro.
Estic perduda,
ja torno a ser teva...
Però si estic amb tu,
sola,
no hi sóc...
L'odi a mi mateixa
pel que voldria arribar a fer
no em deixa actuar,
no em deixa respirar.
Ho saps,
i doncs
què vols?

Tots dos ho tenim clar,
mai estarem sols,
lliures de pensament.
La culpabilitat ens acompanyaria
arreu...
Visc plena de passió
pel tacte d'uns llavis
que mai seran meus.
Per un petó que mai arribarà,
no vol arribar,
no pot arribar...

Perquè no m'odies?
Perquè em fas somiar amb els teus llavis
per després recordar-me que mai seran meus?
Penso en un possible futur junts
i tot el que m'importa
deixa de tenir sentit per uns segons.
Torno a la realitat
i me'n adono que això mai tindrà sentit.
No pararàs,
no vull que paris,
però siusplau atura-ho...
Arribarà un punt
que no podrem tornar enrera.
Espera...

Ahir em vas tornar els meus batecs...
Perquè la teva atenció no m'omple
simplement d'indiferència?
Torna'm la meva pau.
No em miris, no m'escoltis,
no m'estimis...
No vull res més teu,
només et vull a tu!
L'espai que ens separa
és ple de tensió, de passió,
Deixa'm creure els pensaments
que mostren els teus ulls.
Quan m'observes en silenci
i jo faig veure que no me'n adono,
se'm para el món...
De sobte,
res no m'importa,
no respiro, no hi ha aire,
et necessito.
Et tinc al davant,
però ara tot em sembla tan lluny
que no puc veure com acabarà...

Com fer entendre el que em provoca tenir-te a prop?
Aquesta tensió a l'ambient
que es produeix cada cop que estem junts,
cada cop que ens quedem sols...
Els teus ulls em farien teva,o no...

Sembla que ja no pots més.

Et sents atrapat

pels teus propis pensaments,

recurrents.
Llavors,
de cop, tot es calma...
I et sents ridícul.
Els sentiments
que encara bateguen el teu cor,
són negre passat
pel teu ceny avergonyit.

Són moments en què ningú pensa en tu.
Tens un sentiment,
una rabia dins...
No necessito les teves paraules,
ni les seves...
No puc aguantar cap més consol.
Les seves cares sentint pena, m'enfonsen.
No ho entenen:
són dies d'estar sol.