Em passaria la vida amb tu, asseguts aquí, junts, mirant al cel i somiant plegats per sempre. Donaria el que fos per saber que penses, si em necessites, si sóc realment important per tu, o només ho fas veure... Porto dins unes ganes de saber de tu que no em deixen pensar en res més, Així no puc viure, això no és viure, m’estic destrossant per dins. No puc descriure el que sento, però m’estic fent mal; el que sento per dins quan em mires, quan les cames em formiguegen i em sento ridícula al teu costat intentant fer que descobreixis que puc ser la persona especial que estàs buscant. Perquè no podem parlar-ne? De què tens por? És complicat, ho sé... però els somnis no són somnis si un no té ganes de què es facin realitat. Algú va dir algun dia que es de bojos esperar un resultat diferent sense intentar canviar la realitat. Estimar és lluitar. Potser estem bojos doncs… Potser creiem que estem fets l’un per l’altre i que les coses venen soles, que tot s’arreglarà, perquè no potser d’un altra manera, perquè en el moment que les postres vides es van unir ho van fer per no separar-se mai més. Voldria deixar-me conèixer per complet i només així ser lliure per amar-te a la meva manera per sempre, a la nostra manera per sempre… Però hi ha tanta distància entre nosaltres i a l’hora tan poca, que m’enfonso... No puc respirar sense tu. Amo la vida al teu costat, però se m’apaga el món un cop has marxat. Vull creure que l’amor és just i que està per sobre de tot, que algun dia recordaré aquest moment amb tu i riurem plegats en el nostre núvol de cotó, ple de somnis compartits, però vull que aquest dia sigui ahir i saber que la resta de la vida la passaré al teu costat.
posted by dbartulos at 23:37
1 comments
